A JESÚS MONCADA

A JESÚS MONCADA, autor de Camí de Sirga


He gaudit del teu llibre, de la teva ironia, de la teva agudesa, de la teva  gran sensibilitat i sobretot perquè mitjançant  la lectura, m'has  apropa't una memòria, sovint oblidada, d' uns anys, d'un poble, de les seves il.lusions i de les seves misèries.

Amb el teu acurat llenguatge has enriquit un poc més el meu vocabulari i la riquesa del teves paraules, ha estat per mi un esperó per animar-me a escriure i a  fer Haikus i Tanques. Ha sigut una descoberta personal, fins ara per mi desconeguda.

MOLTES GRÀCIES

   Text llegit a Mequinensa, el dia onze de maig de 2012

"El somier grinyolava..."

"Efectivament, al cap d'una estona que s'allargassava d'any en any, la Carlota de Torres va decidir-se a eixir del llit de matrimoni. El somier deixava anar grinyols queixosos..." 

La rentadora

com la baldufa gira

roba barreja 

remolinant amb força

finalment es relaxa.

La batedora
a la cuina ressona 
roda i xiula
esmicola,aixafa
i tot ho fa a miques.

La segadora 
per la gespa camina 
i fort ressona
s'empassa el que troba
les orelles taladra.







L'aspiradora
per la catifa llisca
amb força xucla
tota la pols s'empassa
la seva panxa omple. 









El forn de casa 
cou i també gratina,
de coques i pastissos
bona olor s'escampa
sovint  els socarrima
llavors l'olor canvia.

I com escalfa
la llar de foc de casa
espurnes llença
colors d'hivern regala
quan la flama esclata.











Finestres miren
gents i vides contemplen
que pel seu davant passen.












Portes que s'obren
i sentiments esclaten
sobren paraules
es compleixen dessitjos
que fa temps s' ananaren.

Els nuvols ploren
les llagrimes son pluja
que carrers mullen.

Una memòria silenciada (Tanques)

Entre veus mudes
històries amargues 
es remou el silenci;
silenci que ens parla
d'una cruel derrota.


De l'enyorança
d'una terra llunyana
els records rebroten
història passada 
d'un doloròs exili.



Pedres que parlen  
d'un impossat silenci
que ens ha tancat boques
els cors emmudeixen
pero no la veritat.

AMANTS (Tanques)

Ja cau la tarda

al racó de la plaça 

amants festejen

veïnes tafaneres

al balcó fan bugada.


Quan m'adormo
bolbes de neu escampo
aquí i ara,
son els somnis amagats
d'uns moments, d'uns sentiments
filagarsa de records.

Ja el sentia

el seu alé buscava

ja ha arribat!

els ulls se n´hi anaven

volia abraçar-lo.

El cor batega

quan el desig parla

les mans tremolen

i el plaer esclata

quan som a la cambra. 

Records insòlits

de les tardes tranquiles

tú em parlaves

jo no et responia

sentia, t'estimava.

Aquella tarda d'estiu de 2011, passejant pel flamant Passeig Marítim de Mpaseig

Un record d'infantessa

El fil del record trobat en les fotografies m´ha fet reviure altres dies, de quan jo encara no havia complert els set any. Recordo els jocs de carrer i les fogueres per Sant Joan i la Festa Major, al 15 d'agost, amb el carrer guarnit de garlandes, i la processó de Corpus, amb el domàs granat al balcó de casa, amb el carrer entapissat per una catifa de flors. Quan venia el bon temps, al capvespre, traíem les cadires afora al portal. Jo sentia sovint  sentia les converses i les tafaneries de les veïnes, que prenien la fresca, i sobretot recordo que  qualsevol excusa era bona per muntar una taula, al ben mig del carrer, i sopar junts un bon pa amb tomàquet, amb el porró de vi sobre la taula. Entre trago i trago sorgien els acudits, corrandes i  les discussions sobre futbol, que sovint eren les més polèmiques, mentrestant,  la canalla gimbavem, amunt i avall,  cridant i fent gatzara. Eren temps que tot el veïnat ens  coneixíem i el carrer era com una família que compartíem problemes i alegries. 

Tot és com una pluja d'imatges que quan intento retenir-les es desfan com volves de cendra, però n´hi una  que recordo, més nítidament, i son els jocs de carrer, quan trèiem la fireta i tot servia per simular que cuinàvem. Feíem pastetes amb el fang que eren els motlles dels pastissos o dels macarrons, o de les mandonguilles. Les fulles dels arbres eren els bistecs, i les pedretes les llegums. Mentrestant els nens jugaven a pilota o  bé gaudien de fer-nos enrabiar. Però no tot eren baralles, també hi havia jocs compartits com el de fet amagar o el  de corre-cuita.

El pare era bastant rígid i em tenia dit que no volia que jugués, al carrer, amb els nens, però jo, amb la complicitat de la mare, aprofitava l'estona, en la que ell encara no havia plegat de treballar,  per sortir a jugar. Malauradament un dia em va enxampar i me'n vaig anar a corre-cuita  a casa amb una surra al cul.